En aquest apartat reproduïm seleccionats alguns articles publicats a la premsa i textos que mossèn Dalmau donà a conèixer en els programes anuals dels aplecs al Santuari de Gallifa, començant per l’homilia que pronuncià a la missa d’entronització de la Mare de Déu de l’Ecologia, el juny del 1987.

Entronització de la Mare de Déu del Castell de Gallifa

Benvolguts tots: Déu vos guardi i que el mantell del teixit Ecològic ens protegeixi!

He de començar per entonar una acció de gràcies. L’agraïment és una virtut humana, avui escassa. La seva precarietat ha enterbolit les relacions entre els ciutadans i ha permès que l’egocentrisme insolidari i barroer hagi contaminat els esperits.

Agraïm, doncs, públicament l’ajuda de a Conselleria de Política Territorial i Obres Publiques per a la restauració de l’ermita del castell, feta amb motiu del 150 aniversari de la creació del servei de carreteres de Catalunya, la primera entitat d’aquestes característiques a nivell d’estat. I ho fem a traves de les persones del seu Director General, Jaume Amat, i dels seus col·laboradors Juli Pardo i Jaume Sabater, presents en aquest acte d’inauguració. Esperem que no els hàgim defraudat amb aquesta iniciativa d’un Santuari Ecològic, i volem comptar amb ells per continuar aquest projecte inacabat, si s’escau.

Aquest agraïment el fem extensiu als Serveis Tècnics, del patrimoni Arquitectònic de la Conselleria de Cultura, el titular de la qual, Joaquim Ferrer, ens honra amb la seva presència.

Un altre afectuós agraïment a l’amic Prujà, que amb la seva tafanera curiositat i amb el seu esperit imaginatiu, trobà la imatge “desconeguda” en una masia d’Olot i ens l’oferí. Així tinguérem l’oportunitat de donar-li un nom i de fer-la símbol del nostre temps: la Mare de Déu de l’Ecologia. Allarguem aquest agraïment a la seva mare, que ens ha fet donació de la campana que ens cridarà a aplegar-nos en aquest indret per admirar i fe nostre l’espectacle d’aquesta tupida catifa de verd, de boscos, i muntanyes que ens envolta. Gracies també a l’amic Fortuny, de Sabadell, per l’interès i dedicació a confeccionar la campana amb les seves mans, com una obra d’artesania.

Un agraïment especial als veïns de Gallifa, que s’han fet seu el projecte i han col·laborat, de diverses maneres, a fer possible aquesta diada que constituirà, ben segur, una efemèride històrica.

I, finalment, un emotiu agraïment a tots els qui ens heu acompanyat avui, d’arreu de Catalunya, a fer solemne aquest acte. Permeteu-me afegir també la vostra adhesió a aquest projecte de Santuari Natural, destinat a galvanitzar el puriforme moviment Ecològic.

Contaminació!

Heus aquí una paraula de moda. Heus aquí una realitat que provoca pànic. I no parlo del pànic de Xernobil!. Parlo de la contaminació en general, a casa nostra i al mon sencer, prèvia a la irradiació i contaminació atòmiques. Parlo d’aquesta pesta moderna que emmetzina els rius, que provoca malures desconegudes als arbres i a les plantes. A Gallifa, en aquest paratge revestit de verd i lluny de la bafarada de les clavegueres pestilents, han mort tots els oms d’un virus que ha vingut d’Anglaterra i que ha travessat la barrera del mar saltant Europa. D’aquesta nostra riera d’aigua clara, que comença a la font de les Mayoles, n’han desaparegut els crancs que hi abundaven. La pesta de la contaminació ha arribat fins a aquests racons, aparentment verges.

No fa encara dos-cents anys, la humanitat estava en contacte directe amb la Naturalesa. Aleshores hi havia temps per a tot. Especialment per a les coses necessàries; sobre tot per el descans i el relax. La malaltia de l’estrès no havia aparegut. Una xarxa de petits camins travessava els boscos, els rius i els camps, avui desapareguts, i posava en comunicació masies i petits pobles com Gallifa. L’home era naturalesa; una peça, una part del conjunt harmoniós. Boscos, rius, animals i plantes eren el jardí de casa. Constituïen la llar, l’entorn i el vestit de l’home.

Un bon dia, ara fa uns dos-cents anys, va aparèixer una secta minoritària que predicava un missatge nou i reduït: “la cosa mes important del mon és el diner!”: L’ECONOMIA.

Aquesta petita secta dels economistes -com les sectes actuals- varen anar omplint el cap de la gent senzilla… i convenceren., avui, qui més qui menys, tots som víctimes de l’escarransit punt de vista economicisme. Aquest és el nostre primer deler o obsessió: el diner. Semblem bojos. Hem esdevingut persones d’una sola dimensió, primes com un paper de fumar. Som l’homo oeconomicus… i prou. Les incursions que es puguin fer a altres esferes de la vida son vistes i estan pendents del fet econòmic. Time is money era l’eslògan d’aquella primera secta. Les vacances son diners, el treball és diner, el temps lliure és diner, l’amor és diner…; tot és diner. I el nostre poble ha fet una traducció espaterrantment gràfica de l’eslògan angles: “Tot el que no son pessetes són punyetes”. I així anem de galdosos. Ens hem deshumanitzat. Hem reduït la vida a la pesseta. Heus aquí la nostra obra.

Avui l’economia és la ideologia dominant, tant del mon capitalista com del mon comunista; son dos germans, nascuts d’una mateixa cultura. És una ideologia dominat però també decadent pels atropellaments i devastacions de persones, animals i coses que esta provocant sense poder evitar-ho. Com aquell alcoholitzat que se’n sap víctima, però que no pot fer-hi res; els valors i la riquesa morals i vitals de l’home no compten per a ell. L’economicisme, -que som tots com l’alcoholitzat-, és un ser degradat.

La humanitat ha perdut el nord. Tot esta calculat i es busca per fer diners. Hi ha dos terços de la humanitat que sofreixen les mancances del mínims necessaris i es moren de gana. No hi fa res!. Els bojos economistes -els Estats moderns del Benestar- no tenen entranyes. Han aconseguit allò que semblava impossible: tenir organitzada la bogeria a nivell planetari en comptes de tancar-la al manicomi. Com aquell que col·leccionava truites i en tenia armaris plens, els responsables dels Estats del Benestar col·leccionen bombes atòmiques i els altres enginys per a matar tots els habitants del planeta Terra, unes dues-centes vegades d’un cop. Voleu més bogeria ?.

Estem a les acaballes. L’actual situació mundial és al principi de la fi. Estem immersos en una ideologia decadent. Totes les coses neixen, creixen, es desenvolupen i…, per un excés, finalment s’autodestrueixen; desapareixen per propi impuls, a causa de les catàstrofes que provoquen. Les cultures també. Ho ha dit Arnold Toybee, estudiant la historia. Ho va reafirmar Hegel des de la filosofia: “De la tesi en surt la antítesi que la destrueix, recreant-se una síntesi”. El desafiament de la societat opulenta de la cultura occidental davant els mateixos nassos del tercer i quart mon amb tots els dèficits per a sobreviure, constitueix una provocació de conseqüències incalculables. Abans, aquesta constatació sols la coneixien els farts, els opulents. Allò mes greu del cas és que avui els “morts de gana” se n’han assabentat i no es resignen a ser els “pàries de la terra”. I això fa que les tensions politiques creixin fins a desbordar els controls. Una vegada més, els nous bàrbars del tercer mon, -que ja es neguen a pagar el deute al Banc Mundial (i Cuba a la URSS) perquè simplement no tenen diners ni per a menjar- cauran com tèrmits sobre el reduït cenacle dels pobres rics i en faran miques; recolliran els valors que quedin flotant per damunt de la desfeta i –com després de la destrucció de l’Imperi Romà- seran els nous protagonistes d’un futur més humà i solidari. S’haurà fet justícia per força, si no la sabem fer de bon grat.

Cal adonar-se que, això que els contemporanis en diem eufemísticament “nivell de vida”, realment és “nivell de consum”, que redueix l’home a un simple productor-consumidor. El progrés i desenvolupament econòmic indefinit –el mite del segle XX- vol dir incrementar constantment el producte brut. Es a dir, més objectes, més serveis, més bens, mes artefactes, més maquines domèstiques, mes coses… reduint el nostre dèficit humà a consumir. Es tota la nostra grandesa.

Però resulta que aquest progrés indefinit i teòricament inacabable no cap sobre el planeta Terra amb uns límits físics ben concrets. aquest progrés inacabable no és ni una utopia; és simplement impossible. Posem una puça dins d’una capsa de sabates; si la puça creix un 3% anual, serà sols qüestió de temps; al cap d’uns anys la puça no cabrà dins la capsa i la rebentarà. I, mentrestant, el nostre govern ens pretén animar afirmant que aquest any el creixement serà d’un 4%; molt superior a la mitjana europea!

Hi ha estudis que ens ensenyen que si avui es volgués donar a tota la humanitat el “nivell de consum” dels Estats Units o de Suïssa, faltarien matèries primes. En altres paraules, el nivell de vida i de consum de que gaudim els aquí presents -que no som pas grans potentats- es veuria reduït a mes de la meitat si es repartia la riquesa equitativament entre tots els habitants del planeta. Malgrat aquesta constatació evident, certs Estats occidentals continuen predicant i impulsant el progrés i el desenvolupament econòmic. Una bajanada!

Avui, allò que obre les esperança, allò que fa creure en la salvació de la humanitat amenaçada pel tuf de la contaminació i l’embafament del consumisme, per la por a la guerra de les galàxies i la irradiació a atòmica, no és el diner. L’enemic és l’economia, el camí del futur és l’ecologia.

La ideologia economicista -la productivitat i el guany per damunt de tot- ens ha separat de la naturalesa i ens ha situat dins d’uns ghettos cada dia més reduïts, carregats -això si- i farcits de benestar: la ciutat, el pis, la televisió, el cotxe, l’autopista. Més enllà d’aquestes realitats hi ha el caos: la desertització dels boscos, el mar pestilent, l’aire enrarit, les especies animals en extinció, els rius amb els peixos morts, els arbres i plantes amb malures desconegudes que travessen les fronteres sense cap obstacle. Tot contaminat!. Vivim alegrement com bojos inconscients que s’entesten a continuar, encara que tot s’ensorri. “Quan arribi el desastre, jo ja no hi seré!” pesen; i ofegant tot vestigi d’instint paternal sentencien: “Els nostres fills ja s’espavilaran tu!”.

Hi ha un corrent minoritari –el moviment ecològic- que s’ha proposat enfrontar-se amb aquesta bogeria economicista com a fonament de tot, contra el mite del progrés indefinit, base de l’economia del consum. El primer pas ha estat potenciar el retorn de la naturalesa d’on ens ha separat la ciència i la tècnica de curta volada. En un segon moment es tracta de descobrir els límits i les seves secretes potencialitats regeneradores. L’home i la naturalesa no son coses distintes. Estem fets de naturalesa. El nostre teixit biològic és constituït per minerals i per instints animals estimulants. La nostra mateixa ment o esperit va poder aparèixer perquè les condicions del planeta Terra li eren favorables i empenyien. En canvi, en els nostres dies, l’acció depredadora de l’home l’esta tornant inhabitable. La creació, com si un codi genètic amagat impulses l’Univers sencer a construir-se, havia arribat a enterrar les irradiacions atòmiques dins l’entranya del planeta per fer possible la vida. L’home amb la seva obsessió productivista l’ha tornat a posar a la superfície com a força destructiva. Estem fent falsa ruta.

El moviment ecologista com a projecte alternatiu, ens vol fer veure que hem de buscar l’abraçada persistent amb la Naturalesa, mantenint l’ecosistema que ens ha dut a la vida. Ecosistema vol dir integrar en comptes de desmembrar, cooperar en comptes de competir, construir en comptes de destruir. Vol dir que existeix un progrés indefinit, però no en la desviació per on ens ha dut el nostre reduccionisme economicista i la nostra bogeria consumista. Acostar-nos altre cop a la naturalesa vol dir que ens hem de familiaritzar amb els animals, amb les plantes, amb els elements de la natura, amb les cuques i els ocells. Hi va haver un avançat en aquesta intuïció de sentir-nos convivint amb la natura amb una mena d’abraçada intima integradora: Francesc d’Assis un ric comerciant d’Umbria, abandonà el benestar de l’opulència per omplir-se dels valors naturals propis del progrés humà. Ell parlava del “germà llop”, del “germà sol”, de la “germana pluja”, etc.

Es que el camí del progrés indefinit de l’home passa pel missatge que en tot temps ha escampat la vivència religiosa, recreant la confiança, la simpatia i l’estima a tots els homes. L’individualisme escarransit actual ens ha deixat sense ideals de generositat, i amb una incapacitat, radical de gaudir en la participació i cooperació creadora. Hem quedat esgotats espiritualment i invàlids humanament. Obsessionats i sense cap mes panoràmica mental que el diner. Inútils per a qualsevol altra cosa!.

El mite del progrés i del desenvolupament progressiu i indefinit no sols ens ha separat de la Naturalesa i ens ha tancat en el cercle reduït de la visió economicista i del cofoisme del confort, també ha creat una separació radical entre el sentit del misteri (dins del qual ens movem i som) i en el sentit de la rigurositat matemàtica o científica; entre el mon religiós i el mon secular. Déu ha passat a ésser una entelèquia que no es necessària ni útil. Si no ens sabem edificar i construir com a persones amb els valors propis de l’home…, si sols ens hem d’engreixar com a porcs, comprant, i produint per tornar a comprar, tenint cada dia mes i essent cada dia menys… per què fa falta Déu ?. És simplement un destorb. Que carai vol dir tenir o gaudir de la vivència religiosa que han experimentat la majoria dels grans homes de la història ?. No citaré cap Sant Pare. Cito Einstein: “mantinc que el sentiment religiós còsmic és la motivació més forta i noble per a la investigació científica”. O, si voleu, una impressió de Toynbee: “la meva creença és que hi ha una realitat espiritual última que dona sentit i valor a l’univers, i que aquesta realitat és quelcom únic; no múltiple. Crec que aquesta realitat espiritual posseeix la mes alta de totes les nostres pretensions d’amor. I que en tant que nosaltres som capaços d’estimar-la, ens ofereix una guia per a determinar les prioritats del nostre amor per objectes concrets. La meva creença es aquesta presencia espiritual que s’amaga darrere l’univers, és un acte de fe. No puc demostrar la seva existència. Simplement dedueixo la seva existència, per pròpia experiència directa de la part espiritual de la naturalesa humana. La major part dels meus semblants, en tot temps i llocs, han fet la mateixa deducció, encara que s’hagi vist en aspectes diferents i s’hagi estat anomenada amb diferents noms: Nirvana, Brahma, Déu”.

Aquí no es parla dels “tinglados” que cada religió inventa per expressar aquesta comunicació entre l’home i Déu. L’actitud d’adoració és la més gran pretensió de l’home; constitueix també la seva més radical insatisfacció. Tot llenguatge religiós, per definició, és maldestre i es queda curt. Com sentim que es queda curta l’expressió “t’estimo” quan es diu de debò a la persona estimada. Hom te la sensació d’una frustració; o la impressió que la major part del seu contingut s’ha quedat dins sense poder manifestar-se. Amb mes motiu el llenguatge religiós o les diverses litúrgiques son insuficients, es troben any-llum de la distancia d’aquell univers interior, centre energètic i genètic de tot el Cosmos i del qual en rebem els efluvis.

Un sector important de les ultimes generacions, arrossegat per la visió economicista el concret i mesurable, s’ha tornat impotent i incapaç del sentit del Misteri, semblantment als ulls d’aquells peixos de les profunditats abismals que han quedat sense visió de tant de no veure res més que opacitat i foscúria. En trobar sense sentit els gestos, les cerimònies i el llenguatge litúrgic, han llançat tota aquesta aigua bruta i opaca de la religiositat embolcalladora, i barrejat amb ella, Déu mateix.

Els homes i les dones estem tan atrets pel concret de l’ara i aquí, gravita tant l’immediat dins nostre, que -com diu Mahoma- quan enlaires el braç i assenyales amb el dit de la ma la lluna, molta gent no mira ni veu altra cosa que el dit; és incapaç d’allargar la mirada més enllà, cap a la direcció on apunta el senyal o el gest del guia.

Aquesta idea d’un Déu allunyat dels homes i de la Naturalesa ha provocat, fins i tot en els anomenats creients, una falsa divisió entre el “sagrat” i el “secular”; dos mons separats i allunyats, que en el millor dels casos se superposen quan no s’ignoren. Com la naturalesa i la artificialitat de l’actual vida ciutadana.

Paral·lelament al moviment ecologista que pretén reconciliar-nos amb la naturalesa, també dins el mon religiós-cristià a aparegut un moviment de secularització que pretén reconciliar la naturalesa (amb l’home dins) amb Déu, per retrobar aquell sentiment religiós còsmic d’Einstein o aquella realitat espiritual ultima que dona sentit i valor a “l’Univers”de Toynbee. Es adir un sentiment religiós “natural”; que arrenqui de la naturalesa i que ens aixequi i ens projecti més enllà del concret i del concret mesurable. I, en aquella visió realista d’un Univers Natural divinitzat, hi juga un paper de primer ordre la figura de Maria, Verge i Mare de Jesús de Natzarè, símbol primigeni del “mite religiós pagà de la virginitat i la fecunditat”, format al voltant de la Deessa Artemisa del temple d’Efes.

En morir Jesús de Natzaret, penjat a la creu, la Naturalesa s’esgarrifà, el Sol s’enfosquí i esclatà una tempesta de vent i aigua. Un llamp esquinça el vel del Sancta Sanctorum del temple de Jerusalem. Era la liquidació d’una religió que feia dos mil anys que s’havia desenganxat dels ídols i de la mitologia per adorar un Déu que era esperit. Jesús havia dit que s’han d’oferir a Déu animals sacrificats o les primícies dels camps. L’home s’oferirà ell mateix a Déu.

Si el planeta Terra va començar a viure a través de la primera flor; va començar el sentir a través del primer animal, i va començar a pensar a través del primer Home… la Terra -i l’Univers sencer- va començar a viure divinitzada a traves de Jesús de Natzaret. La naturalesa ja no sols es viva i pensa en l’home, sinó que es divinitzada a traves d’aquesta nova creatura, de “l’home nou”, anomenat Jesús de Natzaret. A partir d’aquell moment desapareix la divisió pagano-jueva entre el mon sagrat i el secular. Jesús de Natzaret en encarnar-se, n’ha fet la síntesi. Tota la naturalesa es sagrada en la seva entranya, i tot és secular la mateix temps. Per això se’ns va dir: “Vosaltres sou el temple de Déu”. I Jesús va dir a la samaritana: “Ja no s’haurà d’anar a adorar Déu a Garizin o a Jerusalem; Ve l’hora, i és ara, que els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.

Aquests últims temps hi ha hagut un esdeveniment, una mena d’impulsió biològic -humana -com una mena de flor que anuncia la primavera- que apuntava vers aquesta mateixa direcció de “l’adoració en esperit i en veritat”, desbordant o relativitzant tot el llenguatge litúrgic. No se n’han tret les conseqüències que es deriven d’aquell batec inesperat o d’aquella punta de terratrèmol que va recórrer les quatre direccions del planeta. Com si la mateixa persona que va tenir la iniciativa s’hagués espantat -hagués tingut vertigen- davant del profund horitzó on es veia abocat. I l’epicentre tingué lloc precisament a Assis, on havia aparegut feia segles en Francesc, aquell qui realitza l’abraçada real -mística per la seva intensitat- entre l’home i la naturalesa, fonent-se en aquell sentiment religiós còsmic d’Einstein o de Toynbee. Abraçada que ara el moviment ecològic ens convida a realitzar per salvar-nos.

Fou allà a Assis que Joan-Pau II, junt amb els representants de totes les religions del mon, aixecà una pregaria per la pau al Déu de tots. Els homes som tots “fills de Déu” pel gran Misteri de la Creació i per l’emergència d’aquesta consciencia col·lectiva que esclatà amb el testimoni i la vida de Jesús de Natzaret, nascut de Maria.

En Maria el procés de construcció i de maduresa del món secular arriba al seu zenit. L’Univers, en la plenitud del temps, engendrà el Fill de Déu. El Verb es feu carn i plantà entre nosaltres la seva tenda. Nasqué d’una terra verge Maria. D’una virginitat fecundada i sublimada per l’Esperit. La virginitat de Maria no és sols aquella que nosaltres, savis del segle XX, entenem arran de pell. És tota una altra cosa. S’assembla a aquella “terra verge” d’on va néixer la primera flor, sense llavor natural, o si voleu, al primer vestigi de vida en el si de les aigües virginals Maria protagonitzà aquella situació singular irrepetible. En això rau la seva grandesa: fou una anella natural del procés còsmic cap a la perfecció.

Si els físics i químics moderns coneguessin en quin lloc exacte del planeta Terra va néixer la primera flor… hi muntarien un centre d’excavacions…

Si els biòlegs moderns s’assabentessin a través de quina planta i on va aparèixer el primer animal sobre la terra… hi construirem un laboratori biològic…

Si els antropòlegs moderns trobessin l’espècimen d’animal que va donar a llum el primer Home, li dedicarien un laboratori d’investigació genètica, per detectar-hi “l’alè vital”…

Com que darrerament -en el període historiogràfic. S’ha identificat la persona on s’acumula més energia creadora en la seva entranya -“plena e gracia”- i d’ella esclatà al bell mig de la humanitat l’excelsa figura de Jesús de Natzaret… per això els homes han fet de Maria un temple de la Divinitat, escampat en forma de cent mil santuaris per tota la superfície terrestre…

Sols la intensa i gran Virginitat -com la selva amazònica- és realment creadora. Per això Maria recull el mite religiós pagà de “la virginitat i fecunditat” de la Deesa Artemis, perquè com a Mare de Déu ha assolit la divinització de la Matèria i de la Naturalesa, i a traves d’elles el Gènere humà ha estat aixecat a la categoria de “Fill de Déu”. Heus aquí el telo de fons que justifica l’entronització de la Mare de Déu de L’Ecologia a l’ermita del Castell que presideix la vall de Gallifa.

Aquell mite pagà de “la virginitat i fecunditat”avui retorna enriquit i transformat a traves del moviment ecològic. Una sana reacció d’autodefensa davant l’espectacle del fenomen vital en regressió, contaminat per deu mil malures corrosives. Cal recuperar l’ecosistema virginal de la Natura, malmesa i estèril en gran part, per la ferotge voracitat de l’homo oeconomicus, productivista, competitiu, i consumista, i fer de nou habitable aquesta nau espacial, anomenada Terra, que navega a traves del temps i que guarda el gran tresor de la vida humana, és a dir divina, destinada a créixer i a ser exportada per totes les galàxies fins a la plenitud de l’Èxtasi.

Permeteu-me una curta reflexió final, corol·lari de tot aquest panorama exposat.

Si hi ha contaminació a l’exterior de nosaltres, a la Naturalesa, és perquè hi ha contaminació a dins nostre. Les guerres abans entre les nacions o entre les classes socials, primer esclaten dins els llibres, perquè prèviament s’han declarat dins els esperits.

L’ecologia, per a salvar-nos d’aquesta pesta que és la contaminació, ens predica la netedat del mon exterior, i exhorta igualment a l’austeritat, a la solidaritat i a la cooperació amb tots els elements i membres de la naturalesa. Ens diu que revisem la visió unidimensional del pensament economicista que es resumeix amb “el diner primer i per damunt de tot!”.
Espero que encara us sonin aquestes paraules. “Ningú no pot servir dos senyors, perquè estimarà o farà cas d’un i no de l’altre. No podeu servir Déu (poseu-hi aquí tot allò que creieu bo) i el diner. Per això us dic: no us preocupeu per la vida, pensant que menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. Busqueu primer el Regne de Déu i la seva Justícia i tot això -i més- se us donarà d’escreix”. És a dir, no podem posar el carro davant dels bous. Els ideals han de tenir prioritat dins nostre. En avançar, el caro seguirà espontàniament.

“Heu sentit dir que es va dir als antics: No mataràs!”.

Doncs jo us dic: tothom qui s’enfada contra el seu germà ja ha delinquit.

Col·leccioneu totes les malures que hi ha a l’exterior de la naturalesa, i després busqueu-les a dins vostre. Quedareu parats de la quantitat de males herbes que alimentem apassionadament dins el propi esperit. La gran batalla ecològica per vèncer la contaminació de la Naturalesa comença a dins de cada un de nosaltres. Comença a dins teu. També el teu esperit és Naturalesa.

El moviment ecològic proclama la pau mundial condemna els complexos industrials i els grans arsenals que es preparen per a la guerra. Una imatge d’aquesta lluita la tenim en el Green Peace. Avui la paraula pau és la més revolucionaria. Sabeu per què? Perquè, en comptes de ser cada un de nosaltres els pacificadors, a casa amb família, al carrer amb els nostres amics i amb els nostres veïns conciutadans, hi aportem l’agressivitat i conflicte a través dels nostres egoismes i orgulls exuberants. Si volem canviar el mon, girem-nos nosaltres mateixos com una mitja, i l’acció pacificadora començarà a estar present en tots els llocs on nosaltres anem. Els altres són jo, i jo soc els altres. Som naturalesa. No ens contaminem. Avui la nostra missa -la nostra reunió de fe en un futur millor de la vida humana- se celebra a l’aire lliure, sobre l’Univers. Celebrem que la Humanitat i la Divinitat s’hagin acoplat en Jesús de Natzaret dins de les coordenades d’espai i temps. I la peça d’unió fou una noia anomenada Maria verge i mare, el nou rebrot del mite tel·lúric de “la virginitat i fecunditat”.

Santuari Ecològic de Gallifa

Mn. Josep Dalmau

13 de juny de 1987