ADIÓS A MOSSÈN DALMAU per Jordi Maluquer

Jordi Maluquer i Mossèn Josep Dalmau

Ha llegado la noticia de la muerte el 5 de septiembre, a los 91 años, de mossèn Dalmau o más precisamente de Josep Dalmau i Olivé, rector emérito de la parroquia de Gallifa, adscrita, desde que a ella fue destinado, a la diócesis de Vic, cuando hasta entonces había pertenecido a Barcelona. Era una de aquellas “ascensiones” en vida que sufrían los sacerdotes inconformistas. Colaborador desde los primeros años de El Ciervo, más tarde el censor religioso que supervisaba sus artículos prohibía sistemáticamente  la publicación de los suyos. El Ciervo, siempre hábil, los publicaba bajo los seudónimos de Ramon Maldúa i José Estruch.

Josep Dalmau se rigió siempre por dos principios. El primero era que si una cosa no le parecía bien intentaba enfrentarse al problema y resolverlo. Sabía encontrar la parte mejor de cada individuo. Así lo hacía con los que discrepaban, con los obispos que le reprendieron, con los policías que lo maltrataron. A parte de cientos de artículos, publicó más de 25 libros y participó en todas las reivindicaciones sociales y políticas que encontraba justas. Fue pionero en reformas litúrgicas: misa de cara a los fieles, sermón preparado con la comunidad, comunidades de base, misas domésticas, relativizar la sotana, confesión colectiva. Sus dos primeros libros Distensions cristiano-marxistes y Agonia de l’autoritarisme catòlic son reveladores de su posición.

Aparte del mundo eclesial comenzó por interesarse en los problemas sociales. Famoso por haber organizado una marcha de sacerdotes en 1966 contra las torturas policiales, sorprendió a todos al empreñarse en convertir una ermita medio abandonada en el Santuario de la Mare de Déu de la Ecologia. Entendió que la ecología no tan solo era defender animales, plantas y el medio ambiente, sino que abarcaba también la preservación de lenguas, culturas y naciones sometidas. Repasando su vida, llena de actividad encaminando a tantos hacia acciones eficientes de acuerdo con cada personalidad, uno queda anonadado. Le viene a la cabeza la frase del evangelista Mateo: “El hijo del hombre no tiene donde reposar su cabeza”.

Article de la revista de pensamiento y cultura EL CIERVO nº 771 (Septiembre-Octubre 2018) de Jordi Maluquer

 

El Castell de Gallifa, un santuari ecològic per Míriam Viaplana

Fa poc més de 30 anys que el ja nonagenari mossèn Dalmau (Sant Llorenç Savall, 1926) va inaugurar aquest Santuari, que s’alça sobre un turó sorgit de la Vall de Gallifa, “com una nau que navega pel mar de boscos del voltant, amb la quilla aixecada de penya-segats desafiant el futur”. Un futur que mossèn Dalmau sempre ha augurat, a més d’independent, verd. Perquè Josep Dalmau, sacerdot, escriptpor, teòleg, i activista, a més de ser un activista social, i independentista confés, vessant per la qual és arxiconegut, és també ecologista i un gran defensor de la natura. De fet, ell és l’ideòleg d’aquest santuari ecològic, potser únic al món, dedicat a la Mare de Deu de l’Ecologia.

Tres quilòmetres més amunt del poblet de cases de pedra que és encara avui Gallifa, i que a mitjans del segle XX va acollir el Miró ceramista que, amb Llorenç Artigas donava forma artística al fang en aquesta terra, es troba el Santuari. Un espai d’unes dues hectàrees que en altre temps fou un planell fortificat per muralles i un portal, i que  constitueix el recinte de l’antic Castell, que va perdre el seu caràcter de fortalesa al segle XVI per esdevenir només el centre de la parròquia de Santa Maria.

Recorregut pel Santuari

Al cap de munt d’una pujadeta trobem l’entrada, on mossèn Dalmau encara vol plantar-hi arbres a banda i banda que amb les seves fulles formin una cúpula natural que confereixi més solemnitat a l’espai on estem a punt d’accedir… A continuació trobem la caseta d’informació, de fusta, just al costat de part de la muralla d’accés al Castell que encara es conserva.

El recinte és gran, a cel obert, i vestit d’arbres, escultures i monuments commemoratius, record i homenatge de personatges i moments.

En el primer nivell hi ha una bassa amb sortidor que dóna la benvinguda als visitants, i un amfiteatre, on les nits d’estiu es fan conferències científiques i l’espectacle de So i Llum, i actes i celebracions, com la del primer diumenge de juny, el Dia del Medi Ambient, amb un aplec que comença amb els “Elogis de la naturalesa”, una conferència pronunciada per una personalitat política, cultural o científica (l’han fet Raimon Panikkar, Lluís Maria Xirinacs, Santiago Vilanova, Enric Aguilar, Pepe Beunza, Octavi Piulats, entre d’altres)  i un homenatge a un prohom català.

El passeig pel Santuari continua pel camí que enfila cap a l’ermita com una carena que s’eleva per sobre dels camps ondulats de la vall, un camí en el que trobem també arbres plantats per visitants i plaques com la que recorda el primer casament que es va celebrar al Santuari, mentre a l’altra banda s’eleva la figura de la deessa Artemisa, símbol de la fecunditat, en una escultura feta per Jaume Rodri a petició de mossèn Dalmau que, després d’un viatge a Efes (Turquia actual), va conèixer aquesta deessa i en va quedar admirat.

Entre arbres i escultures de records, monuments d’homenatge a prohoms, símbols del catalanisme i frases de poetes com Jacint Verdaguer, Ferran Canyameres o Joan Oliver, el camí porta fins a una altre replà que presideix l’esplanada on es fa la missa, quan aquesta es fa a l’aire lliure, i on es recull la inscripció d’una “mirada paradoxal a la natura” feta pel Mil·lenari del Castell i que, a través de 12 punts de reflexió, invita al visitant a “assaborir d’aquesta balconada”.

El trajecte culmina amb la pujada al Castell i a l’Ermita per unes escales on, des del novembre del 2016, hi ha l’escultura que, a modus de mausoleu, acollirà el descans etern de mossèn Dalmau, fundador del santuari i inspirador dels valors que en aquest espai s’hi respiren: Natura, Espiritualitat, Catalanitat i Justicia Social.

El Castell

Després que, com a conseqüència del seu estat ruïnós, l’any 1985 fos enderrocat l’edifici d’entre la capella i la torre de defensa, del Castell avui només en queden restes de les muralles que encerclaven el cim, restes d’edificacions i la capella de santa Maria, situada en el punt més alt de la plana interior, a 642m d’altitud.

Començada a construir el segle XI i amb diverses etapes posteriors, la capella és un edifici senzill, d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, i amb absis  semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada és al mur sud, on s’hi alça el campanar, de paret i de dos ulls. L’exterior presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l’absis.

De l’església es conserva part de la volta de canó, l’absis rodó, que forma gairebé una torre de muralla on hi destaquen les arcuacions llombardes, i restes d’una finestra de mig punt.

La capella de Santa Maria acull la Mare de Déu de l’Ecologia

La Verge que hi trobem avui, però, no correspon amb l’originària de l’església de Santa Maria, ja que aquesta va ser traslladada a la de Gallifa a principis del segle XX perquè l’edifici amenaçava ruïna i quan Mossèn Dalmau, rector de Gallifa des de 1956, inicià la reconstrucció de l’ermita, l’any 1985, aquí no n’hi havia cap d’imatge. Va ser aleshores quan el col·leccionista i amic de Dalmau, Jesús Prujà oferí una talla de fusta d’una Mare de Déu del segle XI – de la qual no se’n coneix ni el nom ni l’origen- que havia comprat a un col·leccionista a Barcelona i que havia estat trobada a les golfes d’una masia dels voltants d’Olot.

Mossèn Dalmau acceptà l’oferiment i després d’explicar el concepte d’ecologia – aleshores encara força nou- al bisbe de Vic, Mossèn Guix, i d’aconseguir el “nihil obstat” (permís canònic) del bisbat, el 13 de juliol de l986 es va celebrar a l’esplanada del Castell, a l’aire lliure, la Missa d’Entronació de la Mare de Déu de l’Ecologia, que va ser portada a braços pels assistents, convertint el Castell de Gallifa en el primer Santuari Ecològic del món.

Com a continuadores d’una tradició que les enllaça amb les divinitats femenines ibèriques i amb les deesses gregues, com Àrtemis, les Mares de Déu cristianes, a més a més de ser la Mare de Jesucrist, simbolitzen per extensió a la Mare Terra, la Gaia dels científics.

El Santuari avui

Catalogat com a monument d’interès nacional, el Santuari –ara gestionat per un Patronat- és un espai viu que ha anat creixent i configurant-se amb els anys, gràcies a la tenacitat de mossèn Dalmau, que sempre ha buscat tant en administracions com en empreses i particulars, el finançament i les donacions per dotar aquest indret, primer dels subministres més bàsics com l’aigua i la llum, i després d’elements d’acollida, repòs i reflexió, des del punt d’informació que trobem a l’entrada del recinte, fins a dalt de tot de la torre, on es pot veure l’audiovisual, passant per l’ermita, també restaurada i pintada amb frescos actuals sobre l’Univers i les estrelles, i que acull la talla de la Mare de Déu de l’Ecologia.

Des d’aquí, el recorregut continua cap a la Font de Sant Galderic (patró de la pagesia catalana) que assedega els que arriben a dalt de tot, des d’on comença el descens cap al següent replà presidit per la deessa Àrtemis, on trobem els gronxadors per la quitxalla, bancs i taules per menjar i reposar, i la caseta de l’ermità que vetlla i té cura del Santuari.

Un espai que amb els anys ha anat creixent i incorporant nous elements, poc a poc, mica en mica, amb amor i dedicació, amb insistència i perseverança, i que vol continuar-ho fent amb la realització d’alguns projectes de futur com l’organització de jornades sobre medi ambient, o la creació d’una hostatgeria que aculli visitants que vulguin fer-hi un retir.

“Respectar la natura i ajudar-la a que es desenvolupi de manera natural”. Aquest és el concepte d’ecologia per mossèn Dalmau, i això és el que ha fet al Santuari al llarg d’aquests 30 anys.

“Ens agradaria que el Santuari fos un referent de pau i harmonia. Que la nostra joventut no oblidés que naturalesa som tots i que sense ella nosaltres deixem d’existir. Pretén ser un racó per escoltar-hi aquell silenci que ens parla en el nostre interior i ens fa escoltar la nostra consciència, lluny dels sorolls de la vida postmoderna.”, recorda Dalmau.

LA FORÇA D’UNA GENERACIÓ per Albert Manent

Vint-i-cinc anys abans que el fessin bisbe, monsenyor Joan Carrera m’havia dit que “en Dalmau és el personatge més original de la nostra generació”. I ho deia somrient però convençut. Els clergues de la diòcesi de Barcelona i la majoria dels de Catalunya que passen de la cinquantena saben, a més, que en Josep Dalmau i Oliver, nat a Sant Llorenç Savall, del Vallès, el 1926, és un dels capellans més populars de Catalunya i, entre el vivents, un dels tres o quatre que ha publicat més llibres.

El seu tipus físic és molt de camperol. Colrat, amb una amable calba, que ha avançat lentament en una amplia badia damunt el front, una testa noble i romanitzant, el seu aire una mica desmanegat, la manera de vestir por acurada, un cotxe utilitari, castigat per milers de quilòmetres i carregat de papers poc ordenats, el parlar entusiasta, farcit de propostes i d’anàlisis de bon sentit i expressades amb un català ben timbrat i molt poc Barceloní. Per a un que no el conegui, aquests trets no l’ajudaran prou a definir una personalitat física, espiritual i cultural que parteix d’un gran magnetisme personal, gens teatral ni ensuperbit, però que suscita entusiasmes i adhesions que comporten que sempre tingui en qualsevol de les accions que llança com dards, un equip, petit o mitjà, que el secunda amb un convenciment i una fe immarcescibles.

També vull destacar el fet que aquest charme de mossèn Dalmau el fa connectar amb ambients diversos i, si cal, contradictoris. I alhora amb gent de tres generacions. Recordo molt bé la gràcia que feien a mossèn Josep Sanabre els invents d’agip-prop, eclesiàstica o catalanista, de Josep Dalmau. Sovint els aplaudia i des d’aquell despatx del bisbat on hom recollia partides de baptisme o de casament, i on fèiem una tertúlia diària, mossèn Sanabre difonia els escrits i les idees d’en Dalmau. I el defensava energèticament davant el bisbe Modrego quan en alguna circumstància la policia li posava un parany i feia córrer calúmnies o mitges veritats. I deia al bisbe: “lo que han hecho con Dalmau es de estilo nazi”. També he viscut l’amistat, cada cop més estreta, que s’ha fotjat entre  mossèn Joan Bonet Baltà i mossèn Dalmau al llarg de trenta- cinc  anys. Em consta que mossèn Bonet hi ha discutit, ha admirat algunes de les seves iniciatives, ha dubtat d’altres, però més d’una vegada l’ajuda’t pagant-li un viatge a Amèrica o alguna de les seves incursions per l’estranger. Una fou per exemple, una curiosíssima entrevista que en Dalmau va fer al bisbe cismàtic Lefèvre per a la revista Interviu! Em penso que allò que fa convergir persones tan diferents en l’afecte o l’admiració, que en algun cas pot ésser benèvolament irònica, per Josep Dalmau és la seva frescor, la seva incansable actitud d’animador –espiritual, cultural, catalanista, rural- i que no es calça mai cap coturn, ni aspira a doctorats, tot i que es llicencià a la Universitat de Comillas, ni té complexos, ni amaga les seves preferències i revela un tarannà de bondat i mai no dissimula que és mossèn. Fins i tot molts li passen per alt alguna ingenuïtat i certes imprudències. Però aquesta originalitat de què parlava el bisbe Carrera és ben certa. Mossèn Dalmau és com un afluent ple de novetats dels grans rius centrals de l’Església, i de la cultura i la vida catalanes.

Aquest introit pretén centrar una figura que per a alguns pot fer-se escàpola o difusa. Tanmateix cal fer un pas cronològic enrere i endinsar-nos en els seus orígens socials, la seva formació religiosa i culturals i com de criatura tenia ja aquests dons per a ésser líder i per viure la vida des d’una perspectiva que en podríem dir d’aventura amb ingredients franciscans.

Sant Llorenç Savall era fa seixanta anys un poble mig agrícola i mig industrial. Els Dalmau eren conegut com a can Bonhome i vivien en una masia, dins el poble. Collien de tot, però el principal ingrés venia de quatre-centes cargues de vi. La mare treballava com a teixidora en una empresa i l’àvia, la padrina, menava la casa. I al voltant dels deu anys Josep Dalmau ja era un cap de colla, un líder perquè feia entremaliadures en grup per les masies i pels carrers. Jugar al que fos l’apassionava i no sabia mai l’hora que era. El pare volia que a l’hora exacta fossin a taula i no se`n sortia i del reny passava a la plantofada. “per això –m’explica Dalmau- l’autoritat sempre m’ha fet nosa”.

La guerra civil és per a ell una munió de records, però sobretot d’espectacles, des dels atacs aeris a Barcelona, que provocaven un joc de llums al cel, fins a les corrues de camions amb soldats, canons amunt i avall, el saqueig  dels corrals pels rojos i la padrina que els cridava: “Lladres! Lladres!” Ella era qui l’havia dut a fer d’escolà i el feia resar abans de dormir  i el féu anar a doctrina perquè es preparés per a la primera comunió.

A final de gener del 1939 els nois del poble van sentir dir que venien el nacionals i els van anar rebre lluny del poble. S’enfilaven als tancs i els soldats els donaren  banderetes espanyoles exhibir-les en entrar a Sant Llorenç Savall

Al poble hi ha una certa tradició de capellans durant el segle vint. Així mossèn Llorenç Garriga, mossèn Joan Cot, mossèn Miquel Rosell   i Mossèn Joan Noguera.  Jo els he conegut quasi tots inclòs i, inclòs un carlí militant (Rosell),  tots van despunta en algun aspecte de la seva carrera sacerdotal. Dalmau em confessa que “ningú es creia que jo pogués ser capellà”,  de tanta fama de entremaliat amb malifetes  que tenia. I m’afegeix que, contràriament al que opinen molts, té un bon record del seminari i comenta que “no entenc la crítica amargada de l’excés de disciplina i de tancament ideològic”. En Dalmau no s’ho prenia tot a la valenta, tenia el seu món interior i mantenia força independència.

Mossèn Manuel Bonet i Muixí, místic canonista, que tants volíem per a bisbe de Barcelona,  li desvetllà el gust pels estudis. Ensenyava filosofia i ho feia amb un fi sentit pedagògic. Després mossèn Genis Arimón li ensenyà teologia. Aleshores Dalmau va començar a tenir bones notes. Al seminari anava molt de tronc amb mossèn Casimir Martí i mossèn Josep Bigordà. I Dalmau encetà el doctorat a la Universitat de Salamanca però a segon curs de teologia el van treure perquè muntà una entrevista amb el bisbe sense autorització dels superiors. Però va acabar el doctorat a Comillas. No hi ha dubte que el seu sentit de la llibertat, de la crítica i l’excés d’originalitat en aquell temps eren greus obstacles per surar en llocs on l’ordre, la disciplina i la rigidesa imperaven. El 1952 el va ordenar a Sant Llorenç Savall el bisbe de Colofón, auxiliar de facto  de l’arquebisbe Modrego.

Amb la seva franquesa sense rerefons mossèn Dalmau em confessa que la seva experiència pastoral ha estat apassionada. Es va estrenar a Sant Pere Molanta, al Penedès, i tot seguit va muntar un esbarjo per la quitxalla i una festa teatral i musical. I en dos mesos va revolucionar el poble. I alguns antics anticlericals s’acostaren a l’Església i fins s’hi reconciliaren. La gran preocupació del mossèn era el contingut del sermó del diumenge. I, després de llegir sense profit els receptaris de Dale Carnegie, arribà a la conclusió elemental que allò que calia era simplement tenir alguna cosa a dir. I quan va marxar, al cap de dos mesos, tot el poble li va retre un homenatge. El fet es va repetir a la parròquia de Gràcia (Sabadell) i a Vilanova i la Geltrú. A Sabadell fou un dels promotors de colònies de vacances, que els rectors miraven de reüll. Al voltant de Josep Dalmau creixia el nombre de joves que formaven grups a la parròquia sabadallenca. També hi organitzà unes caramelles per a infants i les va promoure a tot el barri i un cert dia aconseguí que cantessin mil nenes i nens de la barriada. I els 1953 es va adonar que la sotana era un obstacle per comunicar-se amb naturalitat amb el jovent. I amb la vespa que se n’anà al centre de Sabadell a comprar-se un vestit de seglar. La teula o barret ja feia temps que havia estat abandonada per aquell jove clergue. A Vilanova i la Geltrú Dalmau continuà l’experiència del moviment “De colores” o cursets de Cristiandat, que hi havia iniciat mossèn Ricard Pedrals i mossèn Casimir Martí. “Era una aventura que se t’enduia”, confessa Dalmau. Fou aleshores que va tenir els primers contactes amb l’oposició antifranquista, amb “el Lleganya”, un antic militant socialista. I va organitzar un moviment de noies, més enllà –precisa- de l’escoltisme o de la JOC.  Se serví d’Araceli Montserrat per entrar en els medis laics de Vilanova. Al local parroquial hi havia unes converses setmanals sobre qüestions del moment que atreien gent marginada del món obrer i de l’intel·lectual. HI van venir a parlar Llorenç Gomis, Alfonso Carlos Comín, Jordi Maluquer, Jaume Lorés, Antonio Jutglar, tots de la revista El Ciervo, on Dalmau col·laborava i on els seus articles eren vetats per mossèn Josep Campmany, que feia de censor eclesiàstic. Aleshores en Dalmau hi havia d’escriure amb pseudònim i la majoria dels escrits passaven…

Algú potser s’estranyarà que en Dalmau, tan tel.lúricament catalanista, s’incorporés al nucli de la revista El Ciervo, titllada de sospitosa per grups catalanistes com els de Josep Espar Tico i Ramón Galí. Em diu que ell i Francesc Vila-Abadal feien de pont entre totes dues tendències.

En aquella època mossèn Dalmau va lligar una amistat estreta, doblada d’admiració, amb Guillem Rovirosa, fundador de la HOAC (Hermandades Obreras de Acció Catòlica), el qual a Sabadell i a Vilanova anava a dormir a casa del mossèn, que vivia amb la seva mare en un pis. Rovirosa l’influí profundament i Dalmau feia colla també amb Xavier Garcia, militant catòlic obrer que a Vilanova i la Geltrú era el tornaveu i el biògraf de Rovirosa.

Mossèn Dalmau sempre ha tingut conflictes amb els bisbes, sobretot a l’època franquista. El Dr. Modrego li recriminà que no portés teula. I ell va respondre que, anant en vespa, li cauria. També discutia amb el bisbe de Vic, atès que Gallifa, on va ésser després, pertanyia en aquell bisbat. Les revistes integristes, com ¿Que passa?, atacaven ferotgement mossèn Dalmau i el Dr. Ramon Masnou, prelat vigatà, el convocava. Era pusil·lànime i moralista, però Dalmau em precisa que el trobava sincer, escoltava les seves raons i el respectava.

Essent a Vilanova, com que hi va haver un concurs per cobrir parròquies, Dalmau va demanar la minúscula d’Olivella i Jafra, al Penedès,  ja que així esperava tenir més temps i multiplicar els contactes. Era, aleshores, un poble sense cotxe de línia ni llum. Però el dugueren a Gallifa, un poble, també rural, amb les mateixes mancances.  I al bisbat li van dir que podia estar content del nou destí perquè ell era el primer rector del seu curs, ja que la resta no passaven de vicaris a Barcelona. I m‘escriu, lapidari: “Deu se cert que feia nosa a les autoritats de tota mena”. I s’hi va avenir, per bé que no va considerar que anar a Gallifa fos un desterrament, sinó que s’hi va sentit lliure. El primer hivern hi va llegir Le phénomène humain de Teilhard de Chardin, que l’ajudà a enfortir el seu ideari de creient vitalista. El poble era mig analfabet, dominat per  un cacic, i al marge de molts aspectes de la civilització. Dalmau va començar per moure els infants i els joves de Gallifa i donar-los un ideal i uns horitzons. Va crear un agrupament escolta mixt. Hi donà cursets d’economia Josep Maria Piñol i em diu que hi van venir a conspirar dirigents del Front Obrer Català (FOC), on estaven implicats membres de la revista El Ciervo. A Gallifa, Josep Desumbila i un anarquista anomenat Mas redactaren l’esborrany del partit clandestí Felipe (Frende de Liberación Popular). La rectoria era un refugi d’estudiants universitaris, que perseguia la policia, un fogar de tertúlies amb el jovent, a la nit, i hi aprengueren solfeig i a cantar. Els mateixos nois i noies van publicar durant deu anys la revista El Carretó, que va arribar a tenir un miler de subscriptors. Jo n’era un. Dalmau se’ls enduia els estius al País Basc, a la Catalunya Nord, a Andorra… Un any van acampar prop de Barajas per anar a cantar caramelles als catalans a Madrid.

El 1965 i 1969 mossèn Dalmau va tenir dos judicis ressonants al Tribunal d’Ordre Públic (TOP) a Madrid.

En el primer els encartats foren l’escriptor catòlic Joan Sales, Josep Lluís d’Urruela, marquès de San Román de Ayala, monàrquic destacat, Eduard Barnadas, membre de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, i Josep Dalmau, que sovint era considerat una mena de cap de turc i d’omnipresent en les manifestacions antifranquistes o de protesta contra el nacionalcatolicisme. El llibre del mateix Dalmau Catalunya i l’Esglèsia en el banquet dels acusats (El T.O.P. a porta tancada) (1979) circulà primer d’una manera clandestina i profusament en edicions de ciclostil. Es tracta d’una crònica verídica, documentada i sucosa. Un centenar de capellans, ensotanats la majoria, van assistir al procés que acusava als quatre d’esser els capitostos, més o menys simbòlics, de les 420 persones que el 1960 havien enviat una carta al president de l’Audiència de Barcelona denunciant els maltractes a què havien estat sotmesos Jordi Pujol i el seu grup, després dels incidents del Palau de la Música i de la campanya contra Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, que havia insultat els catalans. Advocats experts i també actius en l’oposició defensaren els quatre encausats i eren Josep Benet, Salvador Casanovas, Pere Garcés i Jaime Miralles, de Madrid. El Tribunal d’Ordre Públic era un instrument fefaent i molt dur de la repressió franquista perquè el règim ja no es refiava dels tribunals ordinaris. La crònica de mossèn Dalmau recull els incidents i detalls pintorescos que demostren com el règim s’esquerdava i la presència del públic, des de fora i resant el rosari, va crear un clima d’irritació al tribunal que va haver de suspendre per unes hores la sessió. Miralles va arribar a afirmar que “¡Catalunya está en el banquillo, señor presidente!”. Els processats foren finalment absolts al cap de tres dies.

El segon procés va tenir lloc el 1969 i era contra quatre clergues com a instigadors de la manifestació de capellans davant la “jefatura” de policia, que havia tingut lloc el 1966. Hi protestaven contra les tortures de què havia estat víctima d’estudiant Joaquim Boix. Els processats eren Josep Dalmau, Ricard Pedrals, consiliari del moviment de Minyons de Muntanya, Jordi Llimona, caputxí i escriptor, i Antoni Totosaus, vicari de Sant Josep Oriol. Els interrogatoris van permetre als processats de contraatacar i novament es produïren incidents. Alguns policies van fer el ridícul com a testimonis de càrrec per les vacil·lacions i fins i tot perquè s’equivocaren de persona.

Finalment els acusats foren condemnats a un any de presó, fet que assenyala com estava de condicionat el tribunal, atès que la premsa estrangera se n’havia fet un ressò excepcional. Cal subratllar el paper eficaç i brillantíssim dels advocats. Quan encara no hi havia sentència, tres capellans de Barcelona van anar a veure el Nunci per advertir-lo de l’escàndol que s’alçaria si els seus companys eren condemnats. I li anunciaven que hi podria haver vaga de misses a la ciutat!

Amb Jaume Rodri, Joana Villemur, Ricard Lobo i altres va crear la Comissió de Serveis de les Comunitats de Base, després del Concili Vaticà II. V          an arribar a coordinar unes noranta comunitats i Informations Catholiques Internationales els dedicà un extens reportatge. Vers el 1970 el grup s’incorporà a l’Assemblea de Catalunya. Per un descuit, un document clandestí presentà els partits polítics que la configuraven i posaren també la Comissió de Serveis. Aleshores, per evitar riscos, van crear dins l’Assemblea de Catalunya, l’Agrupació dels No Alineats. La fama de mossèn Dalmau com a clergue sense prejudicis li va fer acceptar un casament a vint metres de profunditat davant de Palamós. Durant la transició Dalmau va convèncer el que llavors era l’escolapi Lluís Maria Xirinacs perquè es presentés com a senador, el qual representava el pacifisme popular en contrapunt a ETA. Ell li va fer tota la campanya, amb una insistència aclaparadora i va sortir elegit. Després va muntar un grup d’independents que donaven suport a Esquerra Republicana de Catalunya i havia llançat la idea de crear una plataforma de suport al retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. I, poc abans de les eleccions autonòmiques, va proposar de fer un sol partit nacionalista amb Tarradellas, Pujol i Barrera. Segons Dalmau, tarradellista quasi místic, la principal oposició perquè reeixís la llista única al parlament de Catalunya va venir de Tarradellas. En canvi, amb el seu esperit de generós redemptor de causes difícils, Dalmau va fracassar quan va provar de soldar el PSC-C de Joan Raventós i el PSC-R de Josep Pallach.

Fins ací una cronologia resumida del mossèn Dalmau activista. Però la imatge restaria incompleta si no ens capbusséssim, bé que superficialment, en el Dalmau assagista que ha publicat, fins el 1995, setze llibres. El primer, Distensions cristiano-marxistes (1967) fou l’expressió, escrita i sense complexos, d’una col·laboració entre ambdues línies de força que volien canviar les estructures del món. Recordem que a Catalunya vers el 1960 els contractes estrets entre cristians i marxistes eren intensos. En aquells anys els comunistes, repartits en diverses tendències, tenien gairebé el monopoli universitari i predominaven entre els estudiants (PSUC, Bandera Roja, sobretot). Un llibre fonamental ajudà sens dubte a interessar els cristians pel marxisme la versió de El Pensamiento de Carlos Marx (1958-60) del jesuïta Yves Calvez. El 1964 l’escolapi Octavi Fullat edità La pedagogia a la Unió Soviètica (1964), crític i admiratiu alhora. El bisbe Joan Carrera al seu llibre Del Postconcili al postprogressisme (1995 té tot un capítol que historia aquesta col·laboració intensa entre certs sector cristians i els marxistes. La seva anàlisis crec que és lúcida i força justa, atès que posa en relleu que ambdues tendències coincidien en “un intent de resposta a la injustícia social”. I fa un resum intel·ligent d’aquest primer llibre de Dalmau: “A partit de la constatació d’un fet contundent per la seva evidència: l’extensió que ha pres –i continua avançant- el pensament de Karl Marx”. “Dalmau –escriu el bisbe- es proposa un objectiu molt més ambiciós: estructurar filosòficament la fe amb la ideologia marxista, com altres ho han fet, diu amb el liberalisme i l’existencialisme. A banda del debat estrictament intel·lectual, s’endevina en aquest llibre una preocupació de caràcter pastoral; salvar la fe de molts marxistes als quals l’afirmació “si vols ésser cristià no pots ésser marxista ideològicament” aparta del cristianisme. Mossèn Dalmau analitza el procés que ha seguit l’Església respecte del liberalisme, amb el qual ha arribat a una certa reconciliació, i considera que aquest esforç s’ha fet erradament en alguns aspectes, i a deshora. “Mentre l’Església es liberalitza –afirma- el món se socialitza”. Del que es tracta, segons l’autor, és de superar l’individualisme: “Mentre els cristians estan encobrint el jo, els homes de la terra estan vivint el nosaltres”. Preveu que, després de Concili en marxa, el cristià serà més independent de l’autoritat de l’església, amb més llibertat”. Fins ací Joan Carrera. Remarquem que a Distensions cristiano-marxistes Dalmau va  recuperar la figura d’un capellà, Àngel Carbonell, qui, el 1927, va publicar un llibre que féu sensació: El colectivismo y la ortodoxia catòlica que era una defensa original d’alguna formula comunista, tanmateix no pas materialista ni atea.

Dalmau, però, no va ésser mai un “company de viatge” dels comunistes, sinó que sempre el seu instint pastoral i conciliador li feia destacar els punts de coincidència per damunt dels que semblaven irreconciliables.

La ploma fàcil de mossèn Dalmau es refia molt de les seves elucubracions i intuïcions, que sovint plasma  en el paper gairebé tal com ragen. No és un assagista perfeccionista, ni tampoc té pruïges erudites. Llàstima que algunes obres, més treballades o repassades per un amic antes, haurien guanyat. Però Dalmau té el do del llampegueig intel·ligent i fins d’improvisar un esquema o una síntesi d’una qüestió que d’altres trigarien mesos o potser anys per formular-la en un llibre.

Agonia de l’autoritarisme catòlic (1968), amb pròleg de Maurici Serrahima i una trentena d’opinions de clergues i laics, és un assaig de tres-centes cinquanta planes, ple d’intuïcions, d’idees-força, i d’un intent de revisió historicoteològic de l’autoritarisme jeràrquic que, segons Dalmau, es congrià amb la Reforma i aleshores es produí “la concentració de l’autoritat i l’agarrotament de l’obediència”. Hi estudia els fonaments de l’obediència preconciliar, les limitacions del dret canònic, la incorporació del diàleg en l’Església, que per a ell és un “nou enquadrament de l’obediència” els valors del pluralisme dins la comunió catòlica i dedica un capítol a “el Poble de Déu com a fonament teològic de l’Església que desplaça la jerarquia”. En plena bullida del postconcili Vaticà II, l’obra fou molt comentada i en altre temps hauria estat condemnada i fins i tot va arribar al Sant Ofici però Mossèn Bonet i Muixí salvà la situació. L’estil de Dalmau és potser allò que alguns critiquen amicalment i jo qualificaria d’escriptura calamo currente, que sovint no li permet matissar o podar prou. Avui aquesta obra, rellegida ens faria adonar de com hem retrocedit com a Poble de Déu i hem perdut molts guanys conciliars.

Un altre llibre de caràcter religiós Contrapunts al Camí de l’Opus (1969), amb tres reedicions, té la frescor del Dalmau menys ideològic i més directe i franciscà. Camino respon a una espiritualitat pre-conciliar i per a un home de fe i de ploma fàcil, esperit lliure i sense por, com Dalmau, va ésser senzill que molts dels diversos punts de l’obra els gires com una mitja i els convertís en unes recomanacions vives, de vegades profundes o fins i tot divertides.

Aquest retrat no pot pretendre fer un anàlisi valoratiu de cadascun dels seus llibres que, en el camp religiós han volgut incidir en qüestions candents controvertides, sempre des d’una perspectiva molt volgudament pastoral i pensant –i aquest és un dels grans mèrits de mossèn Dalmau – en els cristians que dubten i en els allunyats. Heus ací algunes de les obres els títols de les quals parlen per ells sols: L’Església subterrània o la missa secularitzada (1969), La fe a debat (1970), El malefici dels Símbols (1973), Crònica d’un combat obrer (1977) o Condemnats a creure (1977). Tots aquests llibres reeditats sovint, s’han traduït al castellà i un també a l’Italià.  Amb l’experiència,  sovint amarga, d’un quart de segle de distància convindria que algun expert en fes un judici de conjunt i veiés com Dalmau, amb les imprecisions o les boutades simplificacions, ha tingut sempre una fidelitat eclesial crítica, però segura, i ha encarnat la figura del bon samarità.

Amb el seu esperit d’home bo i de “redemptor” o de nacionalista radical no violent, mossèn Dalmau ha escrit diversos llibres d’assaig sobre política i catalanisme. Així La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach Reventós (1979), A vosaltres joves catalans (1987), El Rosselló és Catalunya (1988), La nació pura (1990), en edició bilingüe, català-francés, Catalunya Segrestada (1993) i La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea (1995). No oblidem que Dalmau és un dels factòtums de la Convenció per la Independència Nacional. I, d’altra banda, la seva signatura ha sortit amb freqüència a revistes tan diferents com Correspondència de diàleg eclesial, òrgan dels capellans obrers i progressistes, on va col·laborar vint-i-cinc anys; Incunable, de Salamanca, Cuadernos para el dialogo, de Madrid, Questions de Vida Cristiana, Serra d’Or, La Llista Blava i, d’una manera multiplicadora, a quasi tots els diaris de Barcelona. A més ha promogut a Gallifa el Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia. En tot ha deixar la seva empremta singular i el seu segell pastoral o nacionalista.

La seva trajectòria, tan rica dins un cert desmanegament, revela una personalitat sense parió que podrà, criticar els actuals “savis hiperboris” que ja sortien al Nabí de Josep Carner, però fóra una gran injustícia que l’Església Poble de Déu i l’Església Institucional no reconeguessin la petjada profunda que ha deixat aquest apòstol singular en uns anys de resistència contra el franquisme i contra el nacional-catolicisme i de canvis radicals amb el papa Joan XXIII i el meravellós renovellament de tantes disposicions del Concili Vaticà II. En una època de fre eclesiàstic i polític, d’un cert pessimisme i de dubte sobre el millor camí per la evangelització i per trobar una sortida a una Catalunya que ha consolidat en una part l’autonomia, la veu, entre profètica i desconcertant, de mossèn Josep Dalmau mereix uns reconeixements que ell, endut per una vida apressada, no demanarà mai.

 

Extracte de “En un replà del meu temps” Retrats d’escriptors i de polítics (1999) d’Albert Manent