Biografia

Josep Dalmau i Olivé va néixer el 20 d’octubre de 1926 a Sant Llorenç Savall en una família de pagesos menestrals. Fill de Francesc Dalmau i de Coloma Olivé, va fer els primers estudis al seu poble natal i més tard va entrar al Seminari de la Conreria per fer els estudis eclesiàstics, tot i que el seu pare s’hi va oposar d’entrada, ja que al ser fill únic, (el seu germà petit havia mort feia dos anys), preferia que es quedés a la casa familiar cuidant de les vinyes i els camps.

1950. Mn.Dalmau, Casimir Martí, Castarlenas

Va continuar els estudis de Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, on, a segon curs, va ser expulsat. Durant la visita Pastoral del bisbe a la Universitat de Salamanca, alguns estudiants del bisbat, entre ells Mn. Josep Dalmau i Mn. Casimir Martí, varen ser escollits pel altres estudiants del seu curs per visitar el bisbe, i van aprofitar per exposar-li les seves queixes del funcionament de la universitat al bisbe. Els estudiants trobaven que hi havia certes desigualtats, com ara que alguns professors amb menys destresa tenien més classes que altres de més bons. En el què havien dit, el rector del seminari va citar a tots aquells que van visitar al bisbe per què l’anessin a visitar al seu despatx. Mn. Dalmau, convençut del seu bon comportament, va creure que no era necessari anar-hi. Al final de curs, després dels exàmens, Mn. Dalmau va anar a acomiadar-se del rector i aquest  va  respondre-li: “Hi ha persones que funcionen de maneres molt diferents, i difícilment poden arribar a trobar una sana convivència que complagui a tots dos”. Mn. Dalmau va ser expulsat  de la Universitat.

Desanimat, Mn. Dalmau va tornar a Sant Llorenç a passar l’estiu decidit a deixar els estudis de teologia. Amb l’ajuda de Mn. Miquel Rosell de Sant Llorenç, un requeter de pro i amic d´un ministre de Franco, va decidir tornar al seminari al curs següent per acabar els seus estudis superiors en Teologia a la Universitat Pontifícia de Comillas. Es va ordenar sacerdot a Sant Llorenç Savall l’any 1952, pel bisbe Joan Solà frare caputxí, fill de Sant Llorenç Savall.

1956_OrdenacióDalmau _ Jove

Ordenació a Sant Llorenç 1952

Primera època com a capellà

Es va estrenar de capellà com a rector suplent a Sant Pere Molanta i l’Arboçar (Alt Penedès). Després, l’any 1953 va ser vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell on va organitzar, juntament amb altres vicaris, les colònies de vacances, les caramelles amb els infants de totes les escoles del barri de Gràcia de Sabadell per aconseguir més consciència de barri (que van ser tot un èxit), i va iniciar una tasca d’obertura dels joves del grup d’Acció Catòlica.

Com que les caramelles van ser cantades en català, Mn. Dalmau va ser denunciat per un fidel religiós i falangista de la parròquia de Sabadell. Tot i així, la seva tasca va continuar gràcies a l’èxit obtingut, que implicava també als pares, i va organitzar sortides a Montserrat. Cada any, comptava amb més cantants, oients als seus recitals i amb l’ajuda dels pares i mares dels infants.

Poc després va anar a Vilanova i la Geltrú, a la parròquia de Sant Antoni, on va continuar amb els Cursets de Cristiandat engegats pel seu antecessor Ricard Pedrals i Blanxart. Aquí va tenir contacte amb l’oposició antifranquista de la mà de militants del MSC i PSUC. A més, va emprendre un moviment per a noies a partir de conferències catalanistes i progressistes de personatges com Joan Piñol. Durant aquesta època va col·laborar amb la Revista El Ciervo de Barcelona que impulsaven els germans Joan i Llorenç Gomis i Sanahuja. Va entrar en contacte amb el fundador de la GOAC (HOAC), el vilanoví Mn. Guillem Rovirosa i Albet, qui serà un dels seus referents.

1954.Vilanova_Grup de noies

Moviment per Noies a Vilanova i la Geltrú 1956 

Rector de Gallifa

El 1958 va ser, contra tot pronòstic, nomenat rector de Gallifa, un petit poble rural del Vallès Occidental que poc després va passar a la jurisdicció del bisbat de Vic. L’estança a Gallifa, a més de permetre’l disposar de temps per altres activitats fora de la població, va animar la vida del poble i desenvolupar la seva activitat pastoral creant un agrupament escolta mixt, adequant la rectoria com a casa de colònies i terreny d’acampada.

1958. Foto Escoltes

Grup d'Escoltes a Gallifa 1960

Va crear la revista infantil El Carretó que arribà a tenir mil subscriptors i va organitzar cursos de formació obrerista a Gallifa que li van facilitar els contactes amb la gent del Front Obrer de Catalunya.

L’any 1957 també va entrar a l’Escola d’Aprenents de la Maquinista Terrestre i Marítima a Barcelona, per substituir mossèn Misser, donant classes d’ètica i obres socials. Tres anys més tard, va ser expulsat per motius polítics.

Reivindicació política

El 1965 va ser jutjat per primer cop pel Tribunal d’Ordre Públic, per un escrit signat per quatre-centes vint persones enviat a l’Audiència on es denunciava tortures al ciutadà Jordi Pujol i demanaven que s’investigués el seu cas. Aquest judici es va fer a porta tancada, i en senyal de protesta, Mossèn Dalmau amb José Maria González Ruíz, amic i canonge expulsat de la Catedral de Màlaga, que en aquell moment vivia a Barcelona, van acordar resar el rosari dins el Palau de Justícia cridant. La situació va ser molt inestable, fins que tal notícia va arribar a les orelles de Franco, que va ordenar, immediatament, que fossin apallissats els 200 capellans que es van agrupar.

El segon judici va ser al 1966 amb motiu de la Manifestació de capellans del mateix any davant de la “Jefatura Superior de Policia”, després de la qual van ser processats quatre dels promotors: Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus, el caputxí Jordi Llimona i Mn. Josep Dalmau.

1965. Manifestació Capellans

Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus, el caputxí Jordi Llimona i Mn. Josep Dalmau. 1966

El judici es va celebrar l’any 1969 a porta tancada i van ser condemnats a un any de presó i 10.000 pts. de multa, però després les pressions, el Vaticà va obligar al Consell de Ministres a indultar-los abans que el Tribunal Suprem s’hi pronunciés. Mn. Dalmau formava part de la llista de 462 catalans més vigilats per la policia durant el franquisme.

El 1966 va participar breument, fent-se escàpol de la policia, en els moments finals de La Caputxinada. Més endavant va entrar en contacte amb les accions de solidaritat de la Taula Rodona.

Impulsor del moviment d’acció no violenta

Al 1969 va formar part activament de la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat en protesta pel Procés de Burgos que va propiciar la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans que el 1971, juntament amb la Taula Rodona i la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, van crear l’Assemblea de Catalunya.

Josep Dalmau també va ser un ferm defensor del moviment d’acció no violenta, creat inicialment per cristians com Lluís Maria XirinacsPepe Beunza, Joan Leita, Lluís Fenollosa, Jaume RodriJordi Llimona, molts d’ells lligats al moviment Pax Christi, i que després es va convertir en un moviment molt ampli i pluralista.

1970. Xirinacs i Mossèn Dalmau

Mn. Dalmau amb Lluís Maria Xirinacs. 1969

Al juliol de 1969 junt amb en Lluís Maria Xirinacs va participar en una vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu. Es volia bastir un moviment popular de caràcter no violent, que va esdevenir la base per desenvolupar la lluita no violenta amb les famoses vagues de fam davant la presó Model de Xirinacs i en l’etapa democràtica en el moviment d’objecció de consciència i la insubmissió.

Comunitats de Base i el Grup de No-Alineats

Al 1968, arran del Concili Vaticà II, ja havia promogut les Comunitats Cristianes de Base. Per coordinar-les va crear el 1970 juntament amb en Jaume Rodri, Vicenç Ligüerre, Joana Villemur, Ricard Lobo i altres la Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. La comissió oferia diferents serveis, coordinava unes vuitanta comunitats i unes tres mil persones.

Va formar part de la creació de l’Assemblea de Catalunya el novembre de l’any 1971, com membre del grup de la Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. La majoria d’entitats adherides a l’Assemblea de Catalunya eren clandestines, la seva, en canvi, era la única que no ho era. De manera que, per tal de poder continuar formant part de l’Assemblea i no tenir problemes amb el govern, van decidir formar el Grup de No-Alineats a l’Assemblea de Catalunya, que estava constituït per persones d’adscripció cristiana. Ràpidament, però, es va obrir a tothom i va aglutinar tot tipus de persones i grups que estaven d’acord amb la creació de l’Assemblea però que rebutjaven qualsevol adscripció partidista al llarg del territori català.

El Grup de No-Alineats de l’Assemblea de Catalunya va tenir un paper molt important en el desenvolupament de l’organisme unitari i en les seves activitats i campanyes.

 

Paper polític durant la transició

Durant la transició democràtica va ser una figura molt important, ja que va dur a terme diverses campanyes polítiques com la de promoció de la candidatura de Lluís Maria Xirinacs a Premi Nobel de la Pau que tingué força repercussió. També serà en el grup promotor del retorn de Tarradellas com a President de la Generalitat restaurada.

L’any 1977 va tornar a estudiar a la universitat per acabar-se llicenciant en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, per tal de perfeccionar les seves habilitats periodístiques i d’escriptura.

 

Anarquia i Independència

Malgrat no formar part de cap partit polític, Mn. Josep Dalmau sí que es va involucrar en certs partits en situacions concretes. De tota manera, sí que es va afiliar a un sindicat: la CNT, on va intentar fer una aproximació entre el cristianisme i l’anarquisme com havia fet anys abans entre el marxisme i el cristianisme amb encontres i xerrades arreu de l’Estat.

1986_Fundadors Convencio Independencia Nacional

Membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional. 1986

El 1986 es va implicar en el moviment independentista creant, juntament amb altres persones, la Convenció per la Independència Nacional. També va dissenyar, juntament amb altres persones, el Carnet de nacionalitat catalana, la iniciativa de recuperar la brusa catalana, i l’any 1986 la creació del Santuari del castell de Gallifa.

Entronitzacio Mare de Deu

Creació del Santuari Ecològic. Entronització de la Mare de Déu de l'ecologia. 1986

L’any 2009 va ser un dels promotors del manifest de suport a Suma Independència.

Teòleg i l’escriptor

En la faceta d’escriptor, l’obra teològica i cívic-política es va iniciar l’any 1967 amb el llibre que causà gran impacte Distensions cristianomarxistes. Aquest llibre juntament amb l’Agonia de l’autoritarisme catòlic escrit el 1968 i el Contrapunts al “Camí” de l’Opus Dei fet el 1970 van ser segrestats posteriorment a la sortida al mercat pel ministre Manuel Fraga Iribarne. Es dóna la circumstància que els seus llibres de temàtica religiosa mai van passar censura eclesiàstica, va ser el primer capellà d’Europa en no fer-ho, contra el parer, és clar, de la jerarquia eclesiàstica. La seva teologia ha estat conceptuada com “Teologia popular”.

prova Dalmau treballant

Els últims anys Josep Dalmau ha incidit en la temàtica independentista amb els llibres La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea, publicat el 1995, i Espanyols per força l’any 2002. També ha iniciat la redacció de les seves memòries amb la publicació el 2009 del llibre Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968) i la publicació el 2014 de Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat.

A partir de la publicació de les segones memòries. L’activitat del mossèn per qüestions d’edat ha hagut de limitar-se, especialment en el seu darrer període en que, per desplaçar-se, ha hagut d’utilitzar una cadira de rodes. No ha deixat però d’estar present en diverses presentacions de llibres, actes i conferències que considerava importants. Ha assistit a diverses manifestacions, entre elles les de l’11 de setembre i el dia de la declaració unilateral de independència el 10 d’octubre del 2017 al Palau de la Generalitat. Enguany, si no hagués estat per la pneumònia que el va afectar, tenia el propòsit d’assistir-hi tal i com demostra la fotografia a Gallifa del 29 d’agost, set dies abans de morir, als 91 anys. Va cloure una vida plena i fins al darrer moment es va implicar en l’actualitat i tenia molt avançat el tercer volum de memòries. La petja que ha deixat en el cor de tants que l’hem conegut farà que la seva memòria pervisqui molt de temps.

Dissabte 1 de setembre de 2018 Mn. Dalmau i Joana Villemur a la Rectoria de Gallifa.

Petita crònica de les Exèquies de Mossèn Dalmau

El dimecres 5 de setembre va morir el nostre estimat Mn. Josep Dalmau. La vetlla s’ha fet a la mateixa parròquia romànica  de Gallifa. Des del dia 6 al matí fins al dia 7 a les 16h de la tarda, que s’ha celebrat el funeral, ha estat constantment visitat pels veïns de Gallifa i amics de tot Catalunya. El president de la Generalitat Exm. President Joaquim Torra, ens ha honorat assistint a la vetlla. Després d’unes paraules de reconeixement a la trajectòria i l’obra de Mn. Dalmau, s’han cantat Els Segadors.

A les 16 h de la tarda del dia 7 s’han celebrat les exèquies. Ha estat una cerimònia concelebrada pel Bisbe de Vic Mons. Romà Casanova, pel bisbe emèrit d’Ayaviri Joan Godayol, Mn. Antoni Pladevall i Mn. Àlvar Maduell, entre altres sacerdots.

Altres personalitats que han volgut estar presents a l’acte com l’exdirector d’afer religiosos Enric Vendrell, i l’actual Marcel·lí Joan, l’expresident Jordi Pujol i la seva esposa Marta Ferrusola, i diverses personalitats del món civil, polític, teatre i comunicació com Pepe Beúnza, J. A. Gonzàlez Casanova, Arcadi Oliveras, Ignasi Roda, Fernando Romero, Oriol Domingo, Salvador Cardús, Pere Pugés, Jordi Vila Abadal, Aureli Argemí i Josep Torrent, portaveu d’Església Plural, entre d’altres.

L’acte ha començat amb unes paraules en nom del Patronat del Santuari, de l’amic Jordi Maluquer, que a part de recalcar que l’empremta de mossèn Dalmau la conservaríem tots per a la resta de la nostra vida, els que mantenim la fe en la Bona Nova -referint-se que la vida no s’acaba en aquest món-, estem segurs que el retrobarem i ens retrobarem tots. L’església ha estat plena de gom a gom i pels altaveus s’ha pogut seguir des de l’exterior, on hi hagut la moltíssima gent que no hi ha pogut entrar.

En acabar l’acte, en Toni Verdaguer, vicepresident del Patronat i l’Amàlia Bosch veïna de Gallifa, han dedicat unes paraules de comiat a Mn. Dalmau.

Un grup de músics i cantants de Sant Feliu de Codines, dirigits per Montserrat Cot, han cantat cançons que el mossèn els va ensenyar: Riera Dolça i lenta, Dolç el núvol,  Viatge a Ítaca i, amb especial atenció, el Cant del Poble (Glòria catalans cantem).

Com a final es va cantar l’himne de Catalunya: El Segadors.

Acomiadament de Mossèn Dalmau

El dia que mossèn Dalmau hagués complert 92 anys, dissabte 20 d’octubre de 2018, es va celebrar al Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia, la cerimònia de l’enterrament de les seves cendres, dins l’ermita que ell havia creat i que tant havia estimat. Va ser un acte emotiu, trist i al mateix temps alegre. No gaudirem mai més de la seva presència i això ens entristeix, però ens queda el seu record personal (cadascú guarda d’ell el seu i únic) i el del seu missatge de pau, de no-violència i de respecte els uns amb els altres. I com no, sempre endavant, treballant, creant… La seva vida en va ser exemple.

Ramón M. Nogués, escolapi, i Joan Godayol, bisbe, oficiant la cerimònia

La jornada, a la que van acudir centenars de persones, va començar a mig matí a l’Auditori del Santuari. L’acte de presentació va anar a càrrec de dos membres del Patronat, en Toni Verdaguer i en Pepe Beunza, que, a banda de parlar de la seva relació amb Mossèn Dalmau, van presentar els convidats.

Presentació de l’Aplec per Toni Verdaguer i Pepe Beunza

Les intervencions van començar amb Arcadi Oliveres, economista i activista per la justícia social i la pau. En el seu discurs va fer una relació de com havia estat l’època política i social de mossèn Dalmau i com ell havia estat compromès. A continuació, la Coral Poble, que canta sota la direcció del mestre Jordi Llobet, va interpretar tres cançons i finalment Els Segadors. Un dels temes cantat per la Coral «El Cant del Poble» de Josep M. de Segarra, mossèn volia que fos l’himne de Catalunya. Aquesta formació, que es va iniciar l’11 de setembre de 2009 vol aplegar cantaires de corals dels països catalans que vulguin esdevenir vinculats al nostre procés.

Després de les intervencions a l’Auditori va començar la cerimònia de les cendres a dins l’ermita. El bisbe Joan Godayol, després d’unes paraules sobre la Mare de Déu, va beneir les cendres, i Joana Villemur, membre del Patronat, va ser l’encarregada de posar les cendres dins el lloc que s’havia preparat per al seu descans etern. Al mateix temps sonaven la música de violins i un violoncel (Montse Cot, violí, Ferran Sedo, violí i Montse Biosca, violoncel) del quartet d’amics de Mn. Dalmau. Amb el silenci dels assistents i l’emoció del moment la música va sonar esplèndida. Es va llegir en nom de tots els membres del Patronat, un escrit de reconeixement i agraïment al Mossèn com a President, i es va expressar el compromís de continuar la seva obra.

Per acabar, Ramon M. Nogués, Sacerdot Escolapi, va posar fi a l’acte amb unes paraules sobre la vida de capellà de mossèn, com a seguidor de Jesucrist. I nosaltres ens vàrem quedar amb les paraules del mateix mossèn que deia que la mort no existia i que la vida continua… com els cucs de seda que es converteixen en papallones i deixen la seva carcassa buida.

Abans de començar el comiat popular, la coral Poble va oferir tres cançons més d’homenatge al Mossèn.

Cantaires del Poble dirigits per Jordi Llobet

L’acomiadament popular va fer que d’una manera espontània, totes aquelles persones que van voler expressar les seves experiències i vivències amb Mossèn Josep Dalmau, ho van poder fer, durant 5 minuts, des de l’escenari de l’Auditori. El grup musical “Maus” de Gallifa va intervenir per amenitzar amb dues cançons cada dues o tres intervencions.

I com sempre, per acabar l’aplec, un bon arròs. Aquesta vegada amb un dinar grog solidari, com feia temps que el mossèn volia organitzar en el Santuari per recordar als nostres polítics empresonats i exiliats, i els beneficis dels quals aniran a la caixa de solidaritat.

Alguns dels textos que es van llegir:

Mossèn Dalmau i la transcendència
Les transcendències, enteses com aquelles dimensions de la persona que aspiren a experiències i conductes que van molt més enllà de les pures funcions de supervivència que caracteritzen la nostra programació animal, estan presents en diverses versions i intensitats en la majoria dels humans. El filòsof Wittgenstein va parlar molt encertadament de les tres principals transcendències humanes: l’estètica, l’ètica i la religió.

Jesús de Natzaret el gran revelador religiós, en cert sentit heretge de la tradició jueva, va destacar molt clarament que la religió pura estava centrada en l’assistència amorosa al proïsme, explicant en la tradició profètica jueva que l’amor a Déu i als altres coincidien, i que qualsevol llei o pràctica religiosa quedava sotmesa a la supremacia de l’amor. Tant la tradició profètica com els Evangelis deixen clar que l’amor, l’acolliment i la protecció especialment dels més dèbils són més importants que totes les ofrenes i sacrificis fets als temples.

El desenvolupament històric de les institucions eclesiàstiques no sempre van evidenciar aquest plantejament i per això en el si de l’Església sempre han brillat digníssims opositors al món més administratiu del clergat i l’autoritat eclesiàstica.

Mossèn Dalmau fou un capellà que cregué molt concretament en Jesús i la concreció del seu missatge, i en nom d’aquesta fe va orientar la seva vida sacerdotal fent un esforç per deixar clar el missatge de Jesús en relació amb els aspectes concrets de la vida social i política que és el marc on es concreta l’interès amorós per les persones. Mossèn Dalmau fou un capellà activista. No era un intel·lectual aliè a la realitat sinó un crític agut de la realitat que contemplava a la llum de l’Evangeli.

Ens vam conèixer personalment el 1966. Permeteu-me al·ludir a l’anècdota que és significativa: era en la reunió feta a Lauria 7 per un grup de capellans per a preparar la manifestació de capellans per protestar per les tortures infligides per la policia franquista a Joaquim Boix, delegat de SDEUB. Era un fet amb transcendència política evident, però motivada per una exigència ètica i per la necessitat d’evidenciar que, tot i que l’Església espanyola es mantenia en grans sectors vergonyosament col·laboradora amb la dictadura, a Catalunya hi havia un bon sector del clergat que, sense veu pública perquè li era impedida, es mantenia resistent al dictador. Es tractava doncs d’un fet religiós amb connotacions polítiques. Realment el fet va tenir un ressò internacional molt interessant des del punt de vista de la visió que donava l’Església espanyola. Aquest fet recorda el que va succeir amb Jesús, que va ser assassinat per una conxorxa político-religiosa entre clergues jueus i autoritats romanes.

La història recorda clergues que varen comprometre activament la seva vida en processos sociopolítics d’alliberament. A Amèrica varen defensar la independència de les colònies espanyoles enfront del regne d’Espanya clergues com Hidalgo, Morelos, Varela, Ramírez Orellano i altres. I ben a prop nostre cal recordar a Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, exiliat per Franco per no haver signat la carta de l’episcopat espanyol que qualificava de croada la guerra civil, o el bisbe de VitoriaMateo Múgica mantingut per Franco per la mateixa raó que Vidal, en presó domiciliària a Zarauz fins a la seva mort el 1968. Molts clergues han dignificat la seva condició lluitant coratjosament en el camp sociopolític des d’una pregona exigència de fe, entre ells els únics capellans assassinats a Euskadi durant la guerra, morts per les tropes franquistes.
Dalmau va concretar la seva acció cristiana amb la seva presència activa en els moviments en favor de la pau, la participació en l’Assemblea de Catalunya, i en els treballs en els processos per l’autodeterminació de Catalunya.

El lloc on ens trobem recorda ben vivament la seva acció en favor de l’ecologia, aquesta preocupació que condiciona a través de la sostenibilitat, la mateixa supervivència de la humanitat, i que el papa Francesc ha evocat en la Laudato si.

Mossèn Dalmau ens recorda doncs avui que una fe coratjosa i concreta pot donar qualitat a moltes dimensions transcendents del nostre viure. Les seves cendres al peu de l’altar d’aquest santuari dedicat a la Mare de Déu de l’ecologia concretaran la memòria d’una persona, creient, sacerdot i ciutadà que ens va ensenyar a tots a viure dempeus una fe viva i seguidora fidel de Jesús de Natzaret.

Ramon M. Nogués

Amfiteatre amb públic el dia de l’Aplec

Paraules de la Presidenta en nom del Patronat del Santuari Ecològic
En nom del Patronat del Santuari Ecològic de Gallifa, volem agrair al nostre fundador, mossèn Josep Dalmau, per haver sabut llegir una vegada més els signes del temps, precisament quan els temps són tèrbols en un món ple de desigualtats i de guerres i reclamen iniciatives que donin esperança i activin l’esperit de concòrdia. L’ecologia és un resultat que cova el cor i la ment de l’home per reaccionar davant de la destrucció del medi natural i el mossèn va tenir clar des de bon principi que dintre de la preservació d’aquest medi no solament calia protegir la natura, les plantes, els animals i els éssers humans, sinó també la identitat dels pobles, de les llengües i les cultures.

Li hem d’agrair la dedicació, l’esperit actiu que ha involucrat tantes voluntats i el fet de trobar sempre aspectes positius en totes les persones així com en els problemes que es presentaven.
Ens resta fer perviure el seu esperit de servei, el seu exemple i les seves iniciatives. Una d’elles aquest Patronat.

Com diu l’evangeli va saber ser llevat del món. La seva figura perviurà sempre en la nostra memòria.

Joana Villemur

Abans de començar el comiat popular, la coral Poble va oferir tres cançons més d’homenatge al Mossèn.

L’acomiadament popular va fer que d’una manera espontània, totes aquelles persones que van voler expressar les seves experiències i vivències amb Mossèn Josep Dalmau, ho van poder fer, durant 5 minuts, des de l’escenari de l’Auditori. El grup musical “Maus” de Gallifa va intervenir per amenitzar amb dues cançons cada dues o tres intervencions.

Entre les 16 persones que van intervenir hem escollit tres com representació:

Carme Bosch
Quan va arribar el Mossèn, jo tenia sis anys, era de les més petites. Teníem la sort d’estar envoltats de Natura, corríem, saltàvem per tot arreu…, però ens mancava una cosa, la cultura. Ell ens hi va apropar, ens ensenyava a tocar el piano, a jugar a bàsquet, a fer solfeig… Quan no teníem mestre, ell ens feia classe i ens llegia un llibre: “El gran viatge de Nils Holgersson” (jo el trobava molt gruixut) on un nen viatjava damunt d’un ànec salvatge vivint aventures… Això em feia voleiar la imaginació i com a mestra em va donar peu al gust per explicar contes als meus alumnes.
Es va preocupar a què poguéssim estudiar i ens va col·locar a les millors escoles de Barcelona, vivint en cases on cuidàvem els nens, immersos en una gran ciutat que no coneixíem, ni les famílies, ni els companys d’escola. Perquè als anys 50 no teníem ni llum, ni aigua corrent. A casa el pare només tenia una bicicleta.
El que realment ens va transmetre va ser “la cultura de l’esforç” dient: “si no ho aprofiteu, tornareu enrere” és a dir… a treballar a la fàbrica, al camp o a fer feines… Així va ser com vam despertar de cop!

Pep Pares
Ens anem fent grans. Ara les noves versions de l’independentisme ja no són les que feien servir les maneres de Mossèn Dalmau, d’escriptura, de llibres, de reunions, de clandestinitat. Ara ja una altra forma d’expressar-se, com es manifesta amb la gent de la CUP, la gent d’ERC… Penso que tot això, com deia Arcadi Oliveres, beu d’aquestes fonts, que van crear aquesta generació de gent que s’està morint, quina pena, amb tots els seus actes i les seves accions. Jo vaig conèixer Mossèn Dalmau, perquè d’aquí de Sant Feliu de Codines. L’altre dia em recordava la Joana que algú li havia dit: “Ostres, tu erets molt petit i jugaves al parxís i a cartes i de vegades en diners i tot”.

I era un nano d’aquests que hagués fet un ofici, el que sigui…I hagués viscut la vida d’una manera determinada, per discoteques… Al final resulta que per una sèrie de lligams, vaig venir al cau. Tot i que la meva xicota d’aquell moment no era del cau, cosa que fes que no assistís a totes les coses, com el jovent d’aquí a Gallifa, allò em va canviar. I Mossèn Dalmau, amb aquella senzillesa, aquell home que podia parlar del que fos, però el trobava senzill. Era l’antipedestal, era un home que estava sempre de peus a terra, explicant les coses des d’una tranquil·litat… I em va fer veure l’església d’una altra manera. I ja no era anar a missa, sinó que era anar a fer una cosa maca aquí a Gallifa amb ell que ens explicava coses inusuals, que cantàvem, apreníem cançons, de vegades a casa el Jaume i la Teresa, de vegades a altres llocs.

El cas és que van passar molts anys. Jo vaig deixar de creure per fer les meves lectures, les meves reflexions, el que sigui… I sóc una persona que no crec en Déu. Però m’ha quedat sempre aquest respecte cap a les persones que creuen i també per a les que no creuen, com jo. I el que ha passat és que durant 30 anys de la meva vida, hem estat separats fins que vaig interpretar el Capità Enciam, que era la primera vegada que una cadena pública emetia un programa de medi ambient a tota Espanya. Sempre TV3 ha sigut precursora del que s’ha anat fent a altres cadenes. I ho continua fent, si més no amb la pluralitat.

I a partir d’aquí, un dia el Mossèn Dalmau em va dir: “per què no vens a fer el pregó de l’Ecologia aquí a Gallifa…?” I vaig dir que sí, no només per això, també per tornar a veure’l a ell i compartir una estona amb els amics que feia molt de temps que no ens veiem. El cas és que això després es va anar repetint. I vam fer uns dinars amb la Joana, que eren aquí o a Barcelona, que eren saborosíssims, i no pel menjar. El cas és que és una d’aquestes persones que sempre escoltava més que no pas parlava, i a vegades, quan parlava sabia el que deia, no com que a vegades et deixes anar i dius: “però que has fet?”. I després penses, si jo el que volia saber és el que pensa ell, que feia ell, que és el que sentia ell. El cas és que encara podia parlar bé, portava una conversa, evidentment el cap no el va perdre mai, però si les dificultats físiques. I és clar, per a mi, aquells dinarets eren una autèntica meravella.

Ann Jamieson (Gran Bretanya)
Per aquells que no em coneixeu – sóc anglesa – així que espero que m’entengueu parlant en català.

D’ençà que en Mossèn Dalmau va morir hem escoltat i llegit molt sobre la seva feina. Vull parlar ara d’un altre aspecte de la seva vida.

Just fa quaranta anys vaig viatjar a Turquia de vacances i vaig conèixer Mossèn Dalmau. L’oportunitat de conèixer-lo a Istanbul va canviar-me la vida tant a mi com a la meva família – i també la dels meus fills, que encara no havien nascut.

En els quaranta anys que han passat des d’aquell dia, ens vam convertir en grans amics, i amb el temps com una família. En Josep formava part de la meva família Catalana, i per això em refereixo a ell com a Josep avui.

Jo, mai havia viatjat a Espanya – no volia anar a països dirigits per dictadors però quan en Franco va morir en Josep ens va convidar a visitar-lo. Ens va ensenyar Barcelona, Gallifa i la comunitat d’amics de la rectoria. Ens vam enamorar de Catalunya, i per sobre de tot, de Gallifa.

Cada any a partir d’aquella visita, vam passar les vacances d’estiu a la rectoria. Gràcies a en Josep, els nostres dos fills van créixer amb cultura catalana tant com anglesa i el nostre fill gran va aprendre el català. Pels meus fills en Josep era un extra avi – l’avi català.

Josep va venir a Londres quan el meu marit em va deixar. També quan em vaig tornar a casar. Ell va venir quan els meus fills eren petits i va jugar amb ells com un pare.

Sempre va ser amable i carinyós, mai va jutjar i era divertit. Els meus fills eren de vegades entremaliats però ells deien ‘el Josep mai ens diu que som dolents’.

Quan en Josep va morir ens vam asseure la família per compartir els nostres records. Aquí n’hi ha alguns:
– Recordo quan el Morgan tenia sis mesos d’edat en Josep li va donar la seva primera galeta de xocolata.
– En els anys setanta, recordo passejar entre roques i branques que en el temps serien el castell on ens trobem avui. Semblava un somni impossible – però en Josep mai va rendir-se per aconseguir els seus somnis.
– Recordem en Josep cobert de fang després d’excavar l’estany d’aquí el santuari.
– Recordo la seva capacitat de mobilització d’ajudants voluntaris per feines que s’havien de fer. En particular, recordo quan li va demanar al meu marit de tallar la gespa i va acabar tallant tota la gespa del santuari amb una petita màquina.

Quan vaig preguntar als meus fills sobre els seus records preferits em van dir:
– Sortir amb ell al Tibidabo, anar als karts i els cotxes de xoc de les fires.
– A la platja desapareixia constantment sota el mar, i tornava a la superfície amb una bossa plena de musclos.
– Recordem en Josep jugant i fent d’àrbitre en els partits de futbol del poble. Li encantava el futbol.

En Josep no li agradaven les verdures ni la fruita, però després de cada àpat sortien les galetes amb llet. Quan en Josep obria la capsa de galetes, era tot una festa perquè els meus fills no estaven acostumats a menjar-ne a casa.

Recordem una caça d’ànecs a Monistrol amb una fila de cotxes, armats amb xarxes gegants de pescar. L’alcalde li hi havia donat permís a en Josep per portar uns quants ànecs de Monistrol al Castell de Gallifa. Després d’hores corrents pel riu, vam tornar a casa sense cap ànec, però tothom va passar-s’ho de meravella.

Recordem també en Josep i els nens inflant globus plens d’heli per un aniversari. En Josep havia aconseguit un gran tanc d’heli i ell i els nens van passar-se hores inflant globus però al final molts d’ells sortien disparats del tanc i desapareixien per sobre la muntanya.

En Josep creia que el cristianisme ha de ser compatible amb la joia de viure i amb el sentit de l’humor i va portar l’alegria de viure i humor a les nostres vides.

We love you Josep and we shall miss you.

I com sempre, per acabar l’aplec, un bon arròs. Aquesta vegada amb un dinar grog solidari, com feia temps que el mossèn volia organitzar en el Santuari per recordar als nostres polítics empresonats i exiliats, i els beneficis dels quals aniran a la caixa de solidaritat.

Tal com diu el mossèn en el vídeo del Santuari: SIGUEU VALENTS, ESTIMEU, L’AMOR ÉS ENERGIA CREADORA.

Obres

  • Distensions cristianomarxistes. (1967)
  • Agonia de l’autoritarisme catòlic. (1968)
  • L’Església subterrània. (1969)
  • Contrapunts al “Camí” de l’Opus Dei. (1970)
  • Setge de l’Antievangeli. De Ricard Lobo, Jaume Rodri, Lluís Maria Xirinacs i Josep Dalmau. (1971)
  • La fe a debat. (1972)
  • El malefici dels símbols. (1973)
  • Condemnats a creure. (1977)
  • Crònica d’un combat obrer(1978)
  • Catalunya i l’Església al banquet dels acusats. (1980)
  • Diàleg de les verges negres de Polònia i Catalunya.(1982)
  • La crisi del PSOE vista des del conflicte Pallach-Raventós.(1979)
  • El Rosselló és Catalunya(1989)
  • Catalunya Segrestada. (1993)
  • La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea.(1995)
  • Espanyols per força.(2002)
  • Cap a on va l’Església catalana? (2006)
  • Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968). (2009)
  • La revolta de cada dia. (2012)
  • Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat.(2014)

Guardons

– Medalla de l’Agricultura Catalana. (1993)

– Creu de Sant Jordi. (1996)

– Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla. (1996)

– Memorial Joan XXIII per la Pau, de l’Institut Víctor Seix de Polemologia. (2002)

– Premi Església Plural “Per una trajectòria personal”. (2014)

Font: Wikipedia.