Durant molt anys, el Castell de Gallifa era un dels indrets preferits del Vallès pels amants de la naturalesa i l’excursionisme, però el mal estat de les seves runes, degut a l’abandonament i al maltractament dels passavolants, començava a ser perillós. Per aquest motiu, a mitjans dels anys vuitanta es va decidir, des de la parròquia, reconstruir aquell indret tant atractiu pels visitants.

Castell - 1901

Imatge del castell l’any 1901

Després de consultar al Bisbat de Vic i a la Generalitat el valor històric, arquitectònic i arqueològic d’aquelles runes, Mossèn Dalmau, com a rector de Gallifa, va impulsar la reforma del castell de Gallifa l’any 1985. Gràcies als donatius d’amics i ajudes de la Generalitat, als camps de treball a l’estiu, les feines de grups escoltes i dels joves i grans del poble de Gallifa, es va restaurar l’ermita, la sala superior, la teulada i es va adequar l’entorn natural.

De tota manera, la ermita no era l’únic atractiu de l’espai, les vistes des del turó de la Llista Blava i del Vallès eren espectaculars. Així que es va decidir aportar vida social i cívica a les dues hectàrees de bosc del voltant de l’ermita, encerclades per un espadat, uns 150 metres de muralla de l’antic castell -que més endavant es van convertir en paret de contenció de terres-, i una bestorre.

Castell - 1984
Imatge de les runes del Castell (1984)

 

Evolució del projecte de l’ecologia

L’ermita havia tingut una imatge sota la invocació de la Mare de Déu del Castell, però després de la Guerra Civil Espanyola, aquesta va desaparèixer. Un bon amic de Gallifa, en Jesús Prujà, va oferir una imatge de talla que havia trobat en un antiquari. Conjuntament, es va decidir analitzar-la per conèixer el seu valor històric i es constatà que es tractava d’una imatge del segle XI.

MareDeDeu

Es desconeixia completament el significat d’aquesta talla i després de varies reunions, es va decidir buscar una semblança amb diferents imatges ja existents, o no, i atribuir-li un significat únic. Mossèn Dalmau va recórrer a la seva visita a Èfes (Turquia), on va visitar l’any 1979 una de les set meravelles del món antic: les runes gran temple de la deessa Àrtemis, un espai dedicat al mite de la virginitat i de la fecunditat de la Terra. Un sentiment que, sense nom modern, creava un clima personal i col·lectiu, que recordava la sensibilitat ecològica que tan defensava Mossèn Dalmau.

D’aquesta manera,es va decidir dedicar la renovada ermita a la Mare de Déu de l’Ecologia. Es va marxar del localisme petit de la Mare de Déu del Castell per acollir una invocació universal com és l’Ecologia. Va ser un moment important que requeria coratge per trencar motllos en aquest camp de la devoció popular.

Artemisa

Artemis, de Jaume Rodri

El Sr. Bisbe de Vic, Josep M. Guix va proposar el nom “Stella Maris” (Estrella de Mar) com a nou nom a la Mare de Déu del Santuari, però Mossèn Dalmau el va convèncer de que, a més de tractar-se d’un indret lluny del mar, hi havia altres raons històriques i teològiques que explicaven i justificaven aquesta advocació de la Mare de Déu de l’Ecologia. I, sobretot, les oportunitats pastorals que es podien derivar d’aquest sentiment de defensa de la naturalesa.

L’objectiu principal que es defensava era promocionar el sentiment i el convenciment que l’ecologia obra unes noves perspectives globals de civisme i de reinterpretació de la vida humana, en un moment en què hi havia un ensorrament general de les ideologies nascudes al segle passat i que havien estat punts de referència constant en el comportament social i polític del nostre poble.

Després d’un temps de reflexió, finalment, es va decidir anomenar al conjunt del recinte Santuari Ecològic del Castell de Gallifa.